València, què et passa?

València, 2012

De vegades, es produeixen revolucions invisibles,

batalles sordes i quotidianes que no arriben als

mitjans de comunicació, que són condemnades

irremissiblement al silenci. Hi ha conflictes

llunyans a prop de casa nostra, que mai no estan

d’actualitat, que no mereixen ni una trista nota al

peu en els diaris. Però existeixen també persones

anònimes que es deixen la pell, que renuncien als

discursos teòrics i prenen la determinació,

conscient i sincera, de canviar el món que els

envolta, ara i ací, posant les mans en farina,

aferrant-se a l’esperança amb totes les seues forces.

Són els protagonistes d’una rebel·lió discreta, que

caminen de puntetes, però dibuixen una profunda

petjada en la terra. Estem parlant d’individus

convencionals que no tenen por d’agafar les regnes,

que cada volta que reben una punyada saben

sobreposar-se i continuen avançant, amb la mirada

fixa en l’horitzó, sense perdre mai de vista la

utopia. Són els instigadors d’una revolta tàcita,

infatigables defensors de les causes nobles,

aquelles que s’escriuen amb minúscula i lletra

menuda. No, no se senten excepcionals ni es

consideren millors que altres. No busquen

l’admiració ni tampoc la lloança de ningú, perquè,

senzillament, la seua recompensa és anar-se’n a

dormir cada nit amb la consciència tranquil·la. Són

subversius, irreverents i contumaços. Practiquen

diàriament la solidaritat i no necessiten viatjar

milers de quilòmetres per plantar cara a les

injustícies. Es mullen, prenen partit, mostren les

dents, trauen les urpes.

Pau Alabajos.

Una amable, una trista, una petita pàtria